per Yasunari KITAURA

És possible que no hi hagi res més concret que agafar fermament alguna cosa amb les teves mans. Però, perquè aquesta acció sigui realment concreta, ha de ser feta per i amb el teu HARA. En l’acció de tenir quelcom agafat amb les teves mans, estan ocorrent dues coses de diferent naturalesa:

La primera, la intenció de posseir, de fer seu, de dominar, o apoderar-se com diuen els anglesos (to get hold of).

La segona és la reacció natural al risc que et caigui l’objecte agafat. En aquest últim cas, amb com més força està la mà tancada, la sensació de tenir una cosa estranya, que no ens pertany, serà major. En aquest sentit, la mà, o per defecte més, generalment parlant, el cos està obligat a prendre contacte amb l’altre com un objecte, el qual és estrany a ell mateix.

L’objectivitat és inevitable. Mai ocorre una identificació, si la identificació ocorregués sempre, seria en un nivell emocional, com en els camps de la poesia, de la música i també dels records sentimentals. En el nivell de l’acció és un tabú.

El que he dit sobre el cos es pot aplicar amb més claredat sobre la percepció de la ment. Els ulls capturen una visió global d’allò que han vist. El funcionament de la vista consisteix a negar la confusió inicial que es crea en identificar un objecte i transformar-lo en una visió cada vegada més nítida.

Quan una persona pensa, és conscient que està pensant sobre alguna cosa, si és objectiva el pensament, es torna clar i nítid. Si aquesta objectivació és confusa i prematura, o dit d’una altra manera, mentre la idea no és prou nítida i pura, la labor del pensament no està conclosa. I un ha de buscar un concepte més adequat. Per una altra banda, la persona no comparteix els seus pensaments inconscients amb ningú, perquè una vegada els ha compartit, la ment es torna objectiva, ha deixat de ser el subjecte que reflexiona.

Aquest mecanisme de la ment no el podem comprovar d’una manera directa i immediata com hauria fet René DESCARTES (Filòsof francès del segle XVII). El que si podem comprovar amb claredat, és únicament l’objecte i la seva concepció, la seva manera de ser i el rastre del seu moviment.

En dues paraules, el cos, la vista i el pensament atrapen a l’altre, cadascun en el seu sentit respectiu. Però sempre com un objecte. Tots sense excepcions actuen com un subjecte cap a un objecte, estrany a si mateix.

Diferent d’això, el HARA pren contacte amb l’altre a través d’una identificació íntima. Només per la via de la identificació el HARA pot atrapar a l’altre. Ell pot percebre a l’altre, de manera que mentre no hi hagi cap identificació, l’altre no existeix per ell; però, i sembla paradoxal, l’objecte identificat pel HARA, està al mateix temps clarament detectat i reconegut com a tal pel HARA. La lucidesa del HARA en aquesta acció és molt diferent de l’emoció borrosa de la identificació. I la real integració o unificació només pot ser culminada per aquesta peculiar facultat del HARA. Així, un fet tan concret com agafar quelcom amb les teves mans està sustentat en realitat per una entitat abstracta anomenada HARA.

HARA, bé que situat a l’abdomen, no és ni un òrgan, ni res del cos; la seva existència és pura fantasia des d’un punt de vista anatòmic. Però a l’acció que ens interessa, en el mateix sentit de la nostra existència i vida no només és real sinó essencial i vital. El HARA es torna el cor de les nostres existències, ens fa capaços de ser, de viure la realitat de les nostres vides, podem integrar-nos al nostre univers sense ser desintegrats per ell. A part, com acabo de dir, amb el HARA podem prendre un contacte real amb l’altre, cosa que tindria de ser impossible.

El HARA bé que profundament ancorat al cos, no és part del cos i, per tant, no pot atrapar l’altre per una contracció muscular ni per un moviment d’ossos com amb una mà, en lloc d’això, el HARA absorbeix dominant l’objecte. En conseqüència el HARA atrapa l'”altre” a través de l’acció d’agafar amb les mans, invertint així completament la situació, però diferent de la vista i la ment, HARA no paralitza a l’altre, no atrapa coses estàtiques.

Al contrari, HARA captura a l'”altre” en un lliure flux, en un constant moviment oscil·latori; perquè el HARA és per si mateix essencialment dinàmic i vital. Diferent de les mans i a la vista, però semblant a la ment, el HARA pot eliminar les distàncies i prendre contacte amb l'”altre” allunyat d’ell amb una immediata claredat. El HARA curosament guardat en la profunditat de l’abdomen és anomenat també: KIKAITANDEN, la immensa mar del KI. La palpitació, respiració i comunicació del KIKAITANDEN amb l’entorn animat o inanimat, compon les nostres vides en les seves múltiples manifestacions.

Al meu entendre, un dels aspectes més atractius i interessants de l’AIKIDO, resideix en el fet que podem personalment experimentar, realitzar i elaborar tot això. Que a primera vista sembla una idea completament irracional i imaginària, però que és una realitat concreta, rigorosa i detallada.

Amb la pràctica de l’aikido, utilitzant el nostre cos i ment i les de l’oponent en la vida real i no solament en un espai geomètric, arribarem a dominar amb el nostre hara, amb claredat i contundència, repetint sempre, corregint sense parar, si és necessari, cada vegada d’una manera més subtil i profunda.

Madrid, 2006.